El temps és una d’aquelles variables misterioses que s’escurcen i s’estiren seguint patrons que se’ns escapen.
Com els bitllets de 100 euros, que els pots dur durant dies a sobre sense bescanviar, però que un cop fets xavalla desapareixen com els mitjons desparellats dins la rentadora.
Tens tota la tarda per davant i de sobte ja són les set, i no has fet res més que mirar un moment el telèfon. Arribes puntual al metge, i després d’una espera interminable mires el rellotge i només han passat deu minuts.
El temps. El que et fa creure que tens tota la vida per davant fins que veus a les revistes com es casen i descasen els nens que recordes de ben petits, en portada amb les mares ben pentinades i recent sortides del paritori.
Temps que veus implacable en el rostre dels coetanis i que se t’escapa quan és el teu propi reflex qui et parla des del mirall. Suposo que tots ens pensem que el temps només passa pels altres.
I així els nens es fan grans i et trobes en aquella edat entrepà en què els fills encara depenen de tu- encara que no en vulguin saber res- i els pares s’hi recolzen cada cop més, mentre has d’aprofitar la dècada que et queda per garantir-te una vellesa digna.
I la vida t’empeny entre els requeriments d’uns, les preocupacions dels altres, les responsabilitats que pesen i la vida en família. Perquè ho hem de fer tot i tot ho hem de fer bé.
I mentrestant, la teva vida interior, aquell petit jardí que hauria de ser el teu refugi, acaba ple de malesa i més sec que un pedregar per manca de rec i de cures.
Ep, però som a la flor de la vida i tu rai, que el temps no passa per tu.