Per Nadal, cada ovella al seu cor­ral.

Uns amb més ganes que d’altres, acomplint el ritus de la tradició, celebrant l’arribada de Jesús, el solstici d’hivern o la gran festa del consum. La qüestió és celebrar. Que no quedin neules a la plata, ni xampany dins les copes, encara que ja anem prou tips de sopars, dolços i sobreexcés de tot. Que ja ho tenen aquestes dates.

Festes que seran especialment difícils per a tots aquells que aquests dies compten més les absències que les presències, sobretot quan la pèrdua és recent.

Avui penso en la família de l’Alfons, del Pascual, del Cesc, de la Jordina, del Pere, de la Lourdes, del Tomàs, de l’Àstrid, de l’Antònia, del Josep… de com seran de difícils aquests dies. Però no només per a ells. Tots tenim algú a qui trobem a faltar en aquestes dates: pares i mares amb custòdies repartides, persones que viuen lluny dels seus, amics i parents distanciats pel pes dels mal­entesos. Per això no s’hi val a fer discursos ensucrats, sobretot perquè no són més que pedaços que no alleugen ningú.

Cadascú amb els seus recursos vestirà millor o pitjor uns dies esquerps, que quan hi ha nens sempre són més fàcils de passar. I la melangia, la solitud i la tristesa ens acompanyaran del bracet de les nadales i els somriures carregats de bons desitjos per a l’any vinent. Lluny d’una festa, a la qual sembla que molts no hi han estat convidats.

Malgrat tot, jo em quedo amb la llum de l’advent. Amb aquesta miqueta d’esperança que any rere any, durant aquests dies ens fa creure als cristians que no tot està perdut, que l’amor tot ho pot i que encara hi som a temps. Bon Nadal!