Les dones ho podem fer tot, i a més ho podem fer bé.
Podem ser bones treballadores, estudiants amb mèrits, professionals de prestigi i ocupar càrrecs de responsabilitat.
Treballem igual o amb més força que els companys homes i per tant, mereixem el mateix a canvi del mateix esforç.
I per això anem a les trobades de les AMPAS, confeccionem disfresses horribles per carnestoltes, ajudem a fer treballs de plàstica, anem al pediatra quan toca, a les classes d’anglès i de ballet, curem genolls esgarrinxats i donem petons de Bona nit.
Després ens ocupem de la casa, de la neteja, de la compra, de fer un sopar saludable, atractiu, econòmic i baix en greixos i abans que arribi la nostra parella, ens relaxem amb la depilació, xampús, mascaretes i assecadors de cabell perquè quan arribi tinguem un encontre apassionat i la rutina no espatlli la nostra fantàstica vida sexual.
Aquesta seria una vida ideal? Tenir temps per fer tot això sense morir en l’intent?
En qualsevol cas és l’objectiu que sembla que busquem moltes dones. La del difícil art d’arribar a tot arreu.
En definitiva, la gran enganyifa de la súperwoman.
Totalment d'acord. A mes, als homes una vegada han tingut un càrrec de responsabilitat, ningú els proposaria un càrrec inferior, mentre que a les dones, si has reduit la teva jornada per atendre millor la teva familia, sempre hi ha qui t'ofereix que li vagis a netejar el pis o cuidar la mainada. Li proposarien a un home que ha treballat, per exemple de comptable??
Un home que viu amb els pares als 30 i no te carrera pot guanyar 2.000 e al mes. Una dona amb estudis universitaris sempre comença a les noves feines con auxiliar administrativa i a sou base, havent de demostar tot de nou, encara que sigui capaç de ser com la superwoman que descrius al teu article.
Hi ha molta feina a fer… i poques forces per lluitar.
No voldria afegir mes pessimisme a la questió però més enllà de les desigualtats de genere, que no discuteixo, fins i tot en els casos on les càrregues de feina estan equilibrades entre l'home i la dona, el ritme imposat per les obligacions laborals, socials, familiars de la nostra societat ens obliga a tots a comportarnos com superwomans i supermans i el pitjor es que els valors que ens inculquen ens fan estar fins i tot orgullosos de guanyar-nos el cel a base de llevar-se apretant les dents, anar a mil per hora durant tot el dia i caure mort al vespre havent complert gairebe amb totes les nostres obligacions, oblidant-nos potser de les obligacions cap a un mateix. Aixó dia rere dia fins que a algú de tant en tant se li en va l'olla o agafa una malaltia. Com deai l'Astèrix “estan bojos aquests romans”…
Tant directa com sempre, Mari Carmen 🙂
Ei….Guillem 🙂
Ja ho pots ben dir…qu'ils sont fous ces romains!
A veure quan ens vens a fer una visita…
T'he de donar tota la raó una vegada més.
m'estic plantejant molt seriosament deixar d'intentar ser una superwoman per ser una supervillana… no estan tant ben valorades socialment però son força més lliures!