Fa més de 200 milions d’anys, el món que avui coneixem no era més que un gran continent únic, conegut com a Pangea que s’estenia sobre la zona que avui ocupa l’Àfrica.
L’Himàl.laia, els Alps o els Pirineus, encara no existien i un únic oceà de poca profunditat envoltava aquest únic continent.
Era impossible somiar amb ampliació de pistes, ni tan sols amb pistes d’esquí.
Prop de nosaltres les coses també eren sensiblement diferents en molts aspectes.
Existia una costa des de les contrades d’Isona i la muntanya de Sant Corneli fins els voltants de Balaguer.
A l’oest s’estenia el mar obert, Isona i Tremp eren sota les aigües i el mar arribava fins les platges de Basturs i també de Coll de Nargó.
I és que – ves qui ho havia de dir- no teníem pistes ni muntanyes, però vivíem molt a prop de la platja.
Totes aquestes terres gaudien d’un clima tropical amb zones de manglars, palmeres i falgueres per on passejaven dinosaures, cocodrils i tortugues.
Ni els Pirineus ni el Montsec no existien encara i tota la zona era solcada per rius i pantans.
Molt han canviat les coses des d’aleshores.
Els continents, a la deriva, es van allunyant els uns dels altres.
El clima, es va escalfant gràcies a les emissions de CO2 que desprenen les indústries, els cotxes i la nostra civilitzada i irresponsable manera de viure.
Els manglars, les palmeres i les falgueres les hem anat substituint per cultius transgènics que es reparteixen en una proporció de una a mil entre la població subdesenvolupada i la industrialitzada.
Les tortugues les tenim en zoològics, els cocodrils fins no fa gaire al Canal 33 i els dinosaures es van extingir, i a sobre, quan comences a veure d’aprop la història, resulta que mai cap dels humans que avui regna despòticament sobre la terra va arribar a conèixer mai cap dels grans sauris del cretaci, i és que nosaltres vam arribar més de seixanta milions d’anys més tard que ells s’extingíssin per sempre.
Això sí, ens queden les seves petjades, els ous fossilitzats de Coll de Nargó, un munt de tòpics i les històries de l’Spilberg.
Ah, i unes quantes cimeres sobre el desenvolupament mediambiental, com la de Kyoto, que vindria a ser l’excusa que ens donaran els polítics quan sigui massa tard per fer marxa enrere i els demanem perquè no van actuar abans.
Però això de les cimeres no deixa de ser una mena de colònies plenes de cants de bona voluntat i fotos de grup que es queden en res.
Sense anar més lluny, el protocol de Kioto, continua més vigent que mai, i més ignorat i incomplert que mai.
Aquests dies ens arriba de la Gran Bretanya un informe encapçalat per Al Gore que parla de la recessió econòmica brutal que patirem els països desenvolupats si no posem el fre de mà a l’escalfament global.
Potser apel.lant a la butxaca, els grans països com la Xina i els EUA, els grans sords de Kioto, començaran a fer alguna cosa al respecte.
No ens enganyem però. Hores d’ara, és tant factible que els grans contaminadors baixin el seu nivell de guanys com que nosaltres ens passem al conreu de la remolatxa.