El Carles em demanava l’altre dia que escrivís sobre les custòdies compartides. Em deia que hi havia molts pares –com ell– que patien les conseqüències de les resolucions judicials que atorguen per defecte la custòdia a la mare en cas de separació, i com d’aquestes decisions automàtiques massa nens, i molts pares, en sortien perjudicats. No és el primer cop que escric de com les rèmores del sistema patriarcal han marcat les dones, però també de retruc els homes, i encara més enllà, els fills i les filles de les parelles que un dia van decidir que no volien continuar vivint plegades. La nostra és una societat que per bé o per mal ha decidit prioritzar la felicitat individual al manteniment de les estructures familiars. I això ha generat més persones que han pres les regnes de la seva vida, però també moltes famílies reconstituïdes, monomarentals, de caps de setmana alterns i desestructurades. I maldecaps que fan de mal resoldre, com ara fer seure a la taula nupcial els pares, mares i parelles dels progenitors dels nuvis sense desafinar. Les coses, generalment, no són bones o dolentes, tot depèn de com les vius i de com te les fa viure la gent que tens al voltant. Tant de bo s’atorgués la custòdia compartida per defecte, tant de bo no es fessin servir els nens com a eines de xoc entre dues faccions enfrontades més enllà de les trinxeres, tant de bo no haguéssim de parlar mai de danys col·laterals, però en qualsevol cas, sempre que sigui possible –que no sempre ho és–, que qui en té menys culpa no n’acabi pagant els plats trencats. Tan obvi, tan lluny encara.
Sota custòdia
17 oct. 2011 | Uncategorized @ca | 3 comentaris
3 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Bon dia, m’ha agradat veure que algú tingui una intenció, i més sent dona, de parlar d’aquest tema. Penso que t’has quedat molt curta amb la realitat que vivuen avui dia els homes. El dia que vulguis, presentat a la Batllia, i demana quan casos existeixen de separacions (amb el “mal” que representa tant pel home com per la dona) i a més les Dones se’n aprofiten. Per la meva part tinc un nen que només puc veure cada 15 dies i per les vacances quan ho diu la mare, si no es així tinc que anar per justícia i no vull. Quan demano, i per escrit ho tinc, de veure el nen els dimecres per la tarda, IMPOSSIBLE, la mare castiga, manipula, … el nen i no el puc veure. Què tinc que fer? Què puc fer per lluitar contra això i a més la justícia no se’ns escolta! A més, tema manutenció, no em puc queixar. No tinc feina actualment però les feines que trobo tenen un salari de 900 o 1000 euros i a sobre no tenen una durada determinada. Quan he pagat manutenció i un préstec (per pagar advocats) no em queda res més, us informo que el préstec és de 450 €. Però no em puc queixar, el banc no em dona diners per menjar ni per pagar un pis però si em paga la manutenció. (El préstec no el pago ja que estic en números vermells). A part, segons el Sr. Batlle, la seva senténcia és que si no puc pagar un pis, que visqui sota un pont! Tal cual! Però això encara, amb molt de plorar i passar-ho malament, vaig visquen al dia com puc! Espero que algun dia, algú pugui entrar i descobrir que fan amb els pares de família i pensin que, primer, som persones, i que també ho passem MOLT MALAMENT.
Jo no entraré a jutjar el que no em pertoca….però penseu que hi ha mil casos, i cadascun amb una situació diferent. A mi el meu marit em va abandonar amb dues criatures menors d’edat, i amb mil problemes econòmics. Porto dos anys amb el meu cas a la Batllia. Aquí també em de donar la custòdia compartida per defecte?
Teniu raó en que en casos de separacions voluntàries, de mutu acord, hauria de ser així. Però no tots estem dins del mateix pot de confitura…..i s’ha de tractar cada cas, amb les seves peculiaritats.
I repeteixo….porto dos anys lluitant per la custòdia dels meus fills, i ell està declarat en rebel·lia, perquè ni tant sols….s’ha presentat a judici!
En el que sí estic d’acord, és en que es passa malament.
Teniu raó que cada cas és un món, però també està clar que els temps han canviat, com han canviat les relacions familiars i que tant de bo es prioritzés sempre el bé del menor. Custòdies compartides per defecte i com dic en l’article, sempre que sigui possible. Sempre podrem parlar d’un cas d’una dona que aspira a viure dels seus fils, i de dones que han de fer mans i mànigues perquè les han deixat soles davant el perill.