La veritat és que no volia escriure de l’homenatge que els companys de l’APCA, l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra, vam fer a l’Àlex Lliteras. De vegades, les coses et toquen massa de prop.
Però volia posar en valor la tasca de la junta, dels tècnics i dels músics. Donar les gràcies a la família, als amics, a tots els que van poder i voler ser allà. Molt especialment al Pere Ceron, per voler compartir l’Àlex, i a l’Antoni Bassas, per fer-se’l seu.
Però no ens enganyem, els que coneixíem l’Àlex sabem que no li hagués fet cap gràcia.
Veure’ns un a un segur que sí. Sentir al Bassas parlant com ho va fer, l’hagués fet enrojolar fins a límits poc saludables. Riure i després anar a sopar, sí, però sense soroll. Tampoc no crec que hagués volgut tenir un premi amb el seu nom.
De fet no li agradava ni que el felicitessin per l’aniversari. Cada 12 de juny el trucava només per sentir-lo remugar -que cadascú és com és-. Per coqueteria- ves qui ho havia de dir-, per prudència. Perquè malgrat l’exposició diària era dels que fugia dels estirabots, de l’estridència, de l’exhibició.
Detestava les injustícies, i en va ser víctima d’alguna. Detestava els focus, però a manca d’un, l’hem recordat públicament en dos actes ben diferents, ben emotius, ben merescuts que ens hagués tirat pel cap.
Què hi farem, sire! Tu saps que aquestes coses no les fem per tu, sinó per nosaltres.
Per pair el tràngol, per acomiadar-nos com cal, per no oblidar, per tirar endavant, que és el que toca, o simplement, per mirar de sargir un forat, per on- com deia Rumi- sempre més passarà la llum.