Si dius que sí és perquè estàs ressentida, si dius que no, és perquè n’esperes alguna cosa a canvi, si dius el que penses és que trames alguna cosa, si bellugues alguna iniciativa és que hi ha un interès ocult, si fas un cop de mà et prevenen que algú altre es penjarà la medalla, si treballes molt et re-nyaran perquè deixaràs en evidència la resta de companys. La qüestió és no fer res. No fos cas que alguna cosa es bellugués. I després encara hi ha qui s’estranya que siguem una societat immobilista a qui ha costat 700 anys més que a la resta d’Europa sortir de l’edat mitjana. I perquè ens van fer una empenta que sinó encara pagaríem la quèstia. Les medalles són una d’aquelles coses que gairebé tothom està disposat a penjar-se de la jaqueta. El reconeixement, els honors, la gratitud pública, són d’aquelles llaminadures, sovint enganyoses i embafadores, que poden malmetre més d’una bona intenció. Que de fet, s’encarreguen de malmetre les bones intencions en molts casos. I és que sempre ha estat més fàcil rebre elogis que posar-se a la feina, és clar que s’ha de reconèixer que resulta menys cansat. Per això, el que sovint costa més de trobar, són persones que se les vulguin guanyar les medalles, o més difícil encara, que les guanyin i no les exhibeixin. És clar que per això s’han de tenir ganes de treballar, i això acostuma a ser força més complicat. I és que per a molts el gran repte del dia a dia és com fer que sembli que fas que treballes sense cansar-te gaire. Tot un repte que si tots poséssim en pràctica aconseguiria acabar de malmetre el que ens envolta.
