Ahir sopava a casa els meus pares mentre el televisor escopia la seva dosi diària de mort, violència i soroll.

Els informatius s’han convertit en un run-run de vergonya somorta, en una agonia sorollosa i lacerant que a poc a poc ens ha anat insensibilitzant davant el dolor dels altres, que deia la Sontag.

La vam tancar. I vam continuar sopant. Es fa difícil conciliar la digestió amb els atacs furibunds contra els manifestants iranians.

Amb aquesta violència crua, programada, freda i implacable que retrata la càmera. Que massa sovint busca la càmera per amplificar-se i difondre’s arreu del món.

Sempre queda el dubte de si pegarien tant fort, sense la càmera davant. Sempre queda el dubte d’allò que podria haver passat si no hi arriba a haver una càmera al davant per denunciar-ho.

Es fa difícil conciliar la necessitat de saber què passa, amb la necessitat de viure tranquil. Sembla que som incapaços de veure més enllà dels monitors i ens immunitzem, narcotitzats pel sorollet amb reminiscències musicals que embolica els anuncis i pels colors vibrants.

Malgrat tot, no podem viure aliens al que passa. Però podem decidir mirar d’una altra manera. Obrir els ulls. Veure que també hi ha esperança entre el dolor i la misèria, i comprovar que hi ha qui lluita cada dia, amb un petit gest per fer un món una mica millor.

Som 6 mil milions de persones que compartim un espai en el temps.

I tot el que passa, bo i dolent és en part el resultat del que fem, del que som, del que pensem, del que somiem i desitgem. Tots en som responsables en una part petita, però significativa de tot el que ens envolta.