Fa temps que cada vegada que ens trobem diem de fer un sopar d’exalumnes de l’escola. Reunir de nou aquella quarentena de sorollosos adolescents per comprovar – in situ- els estralls del temps.

Recordo els companys de classe. De fet, un grapat sempre ha estat allà i encara hi és. Alguns de tant en tant es creuen en el meu dia a dia i d’altres s’han perdut en dimensions paral·leles. Sembla mentida que gran és Andorra per algunes coses.

La majoria casats i amb fills- vés qui ho havia de dir d’aquell que sempre fugia del compromís-. Alguns han sortit de l’armari. D’altres, no. Molts estan separats, divorciats i tornats a casar.

Altres han tingut temps de fer-se rics, d’arruïnar-se, de projectar museus, d’acabar la carrera vint anys després de fer el COU, de fer escultures, d’ocupar ministeris, consolats i secretaries d’estat.

Alguns d’ells, amics en el terreny de joc, ara són adversaris en la vida pública. Però sembla que ho porten prou bé. El partidet de futbol sempre ha unit més que les ideologies.

Sé d’un que viu a Mèxic i un altre a les Bahames. Uns quants estan a la lluna, encara ara.

En els darrers anys es hem anat trobant, mentre la vida s’entestava a dibuixar-nos camins intrincats que de tant en tant et feien coincidir a les classes de preparació al part, al casament de la teva cosina o a la cua del cine.

Alguns s’han fet grans. Tant, que et costa trobar-los sota la panxa, la cartera d’executiu i l’aire absent.

No sé què hauríem pensat de la nostra vida cadascun de nosaltres si ara fa vint anys algú ens hagués deixat fer una ullada a través del temps.

Que ja ho diuen, ningú és perfecte.