Els veritables finlandesos. Els veritables catalans, els veritables andorrans. Encara que sembli mentida, encara hi ha gent que pensa i classifica la gent en aquests termes, i tot i que sembli més estrany encara, hi ha moltes persones que estan disposades a defensar que un món sense barreja no només no és utòpic, sinó que és millor. Primer descartem el que ve de fora, després els massa alts, els massa baixos, els massa rossos, els massa calbs… i així anem reduint, uniformant i classificant la gent fins trobar l’essència del que és pur, de la raça, dels orígens de la nostra enyorada i nostrada especificitat. No és nou. Uns quants eixelebrats –molt elegants i amb estudis– van determinar a mitjan segle passat que només hi havia una raça bona i que era la seva. El problema és que els seus mètodes eren una mica sanguinaris, però sovint ens perden les formes, ningú no és perfecte, pensaran alguns. Aldous Huxley a Un món feliç ens proposa una societat on tothom ocupa el lloc que li pertoca, la classe dirigent mana, els treballadors abasten la classe dirigent, respectant l’ordre immutable de les coses, de la vida, del que s’espera que fem. Encara hi ha qui pensa que així es progressa, com si no haguéssim vist prou aberracions genètiques en poblacions petites i consanguínies. Mal els pesi, la barreja és imparable. La dissolució de les races és un fet. En pocs anys tots serem barregeta d’una o diverses sangs, i això ens farà –si ho sabem aprofitar– més savis, més grans, més un. Encara que alguns continuïn resant perquè el seu fill mai es casi amb un negre.