Quina sort que arriba la setmana santa i s’acaben ja aquests dies agònics a les estacions, on el xipolleig dels esquís convida més a prendre el sol que a lliscar entre tolls i matolls. -I ho dic fluixet per si torna el fred-.
Avui també tenim ressaca electoral. Desgastades les soles, els arguments i les confrontacions, només queda que felicitar-se, respirar alleujats o llepar-se les ferides, segons convingui. O una barreja agredolça de les tres coses, que ja sabem que els resultats electorals tenen generalment el do de justificar-se i autojustificar-se.
Em trobo però, amb l’inconvenient d’escriure aquestes ratlles abans de conèixer el resultat de les urnes i per tant sense més certeses que sentir el descans general de tornar – d’una o altra manera- a la normalitat.
Per això, sense saber a qui correspon l’encàrrec de portar el país de la millor manera possible els propers quatre anys sí que m’agradaria – si m’ho permeten- demanar-los que tinguin en compte les bones idees que hi havia en els programes dels altres – perquè de generalitats, astracanades i encerts n’hi havia a tot arreu-. Ja està prou complicada la cosa com per deixar passar el talent- del color que sigui-.
També m’agradaria que continuïn parlant, i sobretot- escoltant als altres, que practiquin això dels debats d’idees i que li perdin la por als mitjans, que caminin més pel carrer i ens saludin – o no- igual cada dia, que es preocupin pel que passa més enllà del seu entorn natural i que li posin ganes. Tantes com n’ha posat per resultar elegits.
De fet, com als casoris, la feina comença ara.
Després de setmana santa.