L’altre dia em comentava un bon amic que estava pensant de tancar el seu negoci per muntar una mena de cobrador del frac al país.
Tot i que no tenia cap dubte de la seva viabilitat, els seus raonaments li posaven en qüestió fins a quin punt era constitucional perseguir els ciutadans amb tècniques més o menys punyents per reclamar-los un deute econòmic.
El cert, però és que es fa difícil trobar una bona conciliació entre els deutors i aquells que estan pendents de cobrar.
Petits empresaris han de fer mans i mànigues per pagar els seus proveïdors, perquè els seus clients encara no han fet efectiva la factura.
Dia a dia es retornen lletres, es despisten de tornar-te avançaments o no acabes de cobrar allò que toca.
Els comuns no en són una excepció. Durant un temps, per mirar de cobrar les multes de trànsit antigues s’obligava al ciutadà a pagar els temes pendents per poder accedir a qualsevol altre servei de la corporació.
Un cop demostrat que allò, podia ser efectiu però era molt poc legal, ara s’opta per publicar al BOPA la llista de morosos.
A ningú li agrada veure el seu nom en una llista d’impagats. Tot i que com tot en la vida, la llista no discrimina entre aquell que fa mans i mànigues per quedar net, del que pateix els efectes d’un error burocràtic, d’aquell que viu una situació insostenible, de qui acumula deutes sense remordiments, d’aquell que espera a tenir un gruix prou important d’impagats per fer una trucada pertinent que li solucioni la papereta.
El mes greu de tot es la prepotencia amb la que les administraions poden tractar als administrats, en el cas recent de la publicacio al BOPA d’una llista de suposats deutors aixo es flagrant: desde persones que surten a la llista i estan mortes, persones que no viuen al pais desde fa anys, persones que tenen domiciliats en un compte bancari les taxes comunals i que no s’els hi han girat, persones que ja no viuen ni son proprietaris del be pel qual s’els vol taxar… i en general no s’ha fet una comunicacio previa per carta, en quin cas molts d’aquests suposits s’haguessin corregit… En aquest mateix capitol podriem parlar del silenci administratiu, un clar exemple en que els ciutadans estem desemparats davant la maquinaria administrativa…
Estic d’acord amb tu que el dret legítim a voler cobrar un deute només hauria de preveure casos com aquests quan la resta de vies han resultat ser infructuoses.Descartar els que ja no hi són, els que ja no hi viuen, els errors, coordinar les dades, i aleshores, un cop desbrossat el gra de la palla, publicar- si cal- la llista de persones pendents de pagament.Hem fet el segon pas, i ens hem saltat el primer.