Establim relacions d’aquesta manera amb la majoria de persones que ens envolten, i només a través d’una qüestió de confiança mútua, posem els diners al banc, i el banc ens cobra per deixar-nos-en- ell es fia menys de nosaltres que nosaltres d’ell- , els nens van a l’escola i aprenen, o si més no, no roden pel carrer, els matrimonis funcionen, o ho fan veure i les institucions continuen dempeus, o ho intenten.
És el que passa amb les crisis de confiança.
Que ja no ens creiem que faran el que diuen que faran. Això afecta l’status quo de moltes situacions, situacions que ens aboquen a la ruptura sentimental, al càstig escolar, al fracàs de les relacions, al desencís de la classe política.
Quan veus que la imatge que projectava aquest pacte tàcit sobre el qual es basava l’entesa, no era més que un miratge.
Per això és important que quan les condicions canvien, que poden fer-ho i a més no té ni perquè ser dolent, ens ho han d’explicar, perquè és l’única manera de renegociar el pacte de confiança. El que diu, que molt bé, que les coses no poden ser com havíem previst, però sabent perquè, i de quina manera es pensa reconduir la situació.
La resta d’opcions només porten al descrèdit.