Abans, quan compraves un entrepà de fuet i un cafè amb llet a mitja tarda solia ser perquè tenies gana. Era l’hora de berenar i havies dinat poc, i l’empenta d’un mos a quarts de sis t’assegurava arribar a l’hora de sopar amb energia. I te’l cruspies en quatre queixalades, glugluglu cafè avall i tornaves a la feina sense fer escarafalls.
Després vam canviar la gana per l’experiència. Perquè sí, has dinat poc i et cal una empenteta per arribar al vespre, però el que realment compta és el moment instagramejable de l’entrepà amb fuet tallat amb punta de diamant i la tassa personalitzada sobre una tauleta on hi toca el sol de resquitllada, mentre es perfilen les torres i s’hi reflecteix un bocí de calma enmig del brogit de la feina. No és només un mos, és l’essència de la teva vida.
D’un temps ençà no ens mou la gana, ni tan sols el miratge de recrear una experiència mística mentre berenem.
Ara ens mou la nostàlgia. Perquè no omplim el pap per estabornir el cuc, ni tan sols aprofitem el moment per exhibir com d’apassionant i fotogènic és el nostre dia a dia.
Avui, quan a mitja tarda baixem a la botiga de cafès d’especialitat per fer una pausa, el que busquem és retrobar l’antic bar de la Plaça del Poble, on et feien aquell entrepà sucat de tomàquet i fuet tallat ben fi, mentre el cafè degotava sobre la tassa blanca de vora gruixuda i la llet ruixia sota el vapor de la mànega, lluent de les refregades de baieta.
Un berenar que ha deixat de ser un àpat i que s’ha convertit en l’excusa de fer-nos viatjar a un passat que enyorem, no perquè fos millor, sinò perquè el sentíem nostre.