Només vull una mica de sol i que em sobrin les mitges. I descalçar-me al parc, i seure sota un arbre sense haver de fer res en particular, i que la brisa faci volar les flors dels ametllers fins la riba del riu, i poder treure’m la jaqueta, i desar les botes, i allargar els dies, i escurçar les nits, i estirar les tardes amb un te amb menta entre els dits mentre els nens empaiten coloms i es miren els gelats de reüll.
Arriba el bon temps. O si més no, amb l’arribada formal de la primavera desitgem tant que s’escoli el fred pel forat, que a partir d’ara cada dia de mal temps és una petita estafa en el nostre còmput personal. Aquest ha estat un hivern molt –massa– llarg. Gairebé sis mesos de fred i de neu. De gris, de crisi, de polítics monocolors i monodiscursius. Ahir es va aixecar un aire nou amb un regust diferent: net, blau, ple de noves propostes, de renaixement, d’oportunitats, de desitjos soterrats sota el jersei, de mirades esporuguides pel torb conjuntural. I, a partir d’ara, a poc a poc, amb la calma que marca la meteorologia del Pirineu, ens anirem descordant els abrics, deixant caure els cobrellits, els peücs i els guants. I ens vestirem de flors, i ense­nyarem els dits dels peus, i somriurem més i ocuparem les places, i dinarem al parc, i deixarem de pensar en política per parlar de les vacances, i s’acabarà el curs, i la lliga de futbol, i amb una mica de sort, l’economia deixarà de collar-nos per deixar que les abelles facin el seu fet i tot plegat es pol·linitzi amb alegria –amb permís dels al·lèrgics, és clar– , i és que no hi ha mai res perfecte.