Als vint tot és possible i no hi ha pressa. Fet i fet, tampoc no tens massa clar cap a on anar. D’entrada, només que sigui lluny de casa ja està bé.
Als trenta, el temps t’encalça, tot està per fer i més val que t’hi posis. Moment de plantejar-te la maternitat. El rellotge biològic ja les té aquestes coses. I l’entorn, també. Al final no et fas gaire preguntes i tires pel dret com pots.
Als quaranta, assumeixes que mai seràs una estrella del rock. Tens prou maduresa per saber que has de començar a encaminar la resta de la teva vida. És el moment de quadrar realitat i expectatives. Moment de crisi per a moltes persones.
I arriben els cinquanta. Sense veure’ls a venir. Ja em diràs tu quina mena d’estafa és aquesta de complir mig segle sense opció de fer una festa com cal.
Cinquanta. Estàs millor que mai, però paradoxalment et sents com Marty McFly quan es van desdibuixant els dits del seu jo del futur. (si no sabeu què és un condensador de Fluzo, només és signe que soc una boomer, res de greu.)
Als cinquanta t’adones que cada cop hi ha més gent que no saps qui és, i que no t’importa.
Són tantes les coses que no sé. Tantes les que voldria saber. Tantes les que sé que no sabré mai. I entens que no passa res.
És moment d’arribar amb una mica de sort a la saviesa que et dona entendre que les coses són com són. Que els únics canvis són els que tu ets capaç de generar a la teva vida. Que les relacions han de sumar sempre. Que els afectes són l’autèntic tresor i que les cremes antiarrugues funcionen.
Al final, resultarà que la presbícia no és més que una mostra de misericòrdia divina.