Empassant saliva mentre negociava amb la indignació. El treballador d’una sucursal bancària del país –famosa darrerament per les seves cues– es maleïa internament per no haver escollit la branca de lletres mentre una se-nyora li recriminava agrament com era possible que del seu fons d’estalvi haguessin desaparegut més de sis mil euros en operacions de risc a la borsa. Bé, de fet, no ho deia ella. La titular del compte muda i desconcertada parlava a través d’una amiga que –si més no– entenia l’idioma dels bancs. El jove mirava de no perdre la calma mentre l’amiga no s’estava de dir tot allò que molts pensem però no diem en veu alta. Un altre company havia negociat un fons d’estalvi de risc sense que a la clienta li quedés clar –de cap manera– que hi havia cap possibilitat de perdre –els seus– diners en l’operació. D’aquelles coses que jo t’explico en català encara que només parlis portuguès, que dónes per fet que sap què li dius, però que no et molestes a comprovar si és així. Coses que quan bufa bon vent no tenen més conseqüències, però que quan hi ha pèrdues et deixen el cos tou i malgirbat com el d’una nina de drap a qui han tret el farcit. Casos com aquest tenen mala solució. El pobre empleat va torejar la pluja verbal conjugant mà esquerra i autocontrol. L’amiga, indignada, mirava de desfogar la impotència d’un sistema que volem imaginar just quan només és un negoci. La pobra dona, continuava asseguda, mirant fixament l’extracte espoliat mentre intentava recordar si mai li van dir que allò era possible. A la cua, altres encara reclamaven la nòmina.
