Com si fos el truc d’un il·lusionista. Veus que la realitat és d’una determinada manera, però amb un hàbil joc de mans el que era evident trontolla, i a força de repetir mentides acabes per dubtar o –pitjor encara– per desentendre’t d’un món en el qual cada cop creus menys a força de desencants. El darrer cop, la sentència del Prestige. Ens en rèiem de la seva arrogància quan ens deien que tot plegat no era res més que filets de plastilina. Era obvi que allò era alguna cosa més que un incident sense conseqüències. Encara guar­do a la retina la costa gallega amarada de negre, de dol i desvergonya. “Nunca máis”, dèiem. Però el mai massa sovint es redueix a uns pocs anys. El temps tot ho cura, i avui –tan sols a uns quants– sembla que ens rebel·la veure com per a la justícia no hi va haver delicte. Ni hi haurà responsables tampoc. El temps cura, però també ens fa oblidar. Ni tan sols les víctimes es queixen. Els ajuts milionaris –aleshores no hi havia crisi– van fer pensar a un grapat de gent que un Prestige de tant en tant els permetria acabar de pagar la hipoteca. Hipotecant el futur. No entenc per què la legalitat ens ha fet perdre d’aquesta manera el sentit de la justícia. No entenc per què els dolents continuen fora i continuen rebent els bons, els que estan del costat de la raó, del seny i de l’honorabilitat. Les normes estan fetes per conviure, les regles són els paràmetres que han de permetre un repartiment just, de drets i de deures. Al final, tot plegat no són més que paranys per saltar, esperits per trair, situacions de privilegi per mantenir. I anem fent.