Recordo quan a Andorra corria la brama que no s’hi menjava bé. El turisme sobtat que omplia els carrers des del 14 de juliol i fins passat Meritxell s’havia de conformar amb pollastre al forn, canelons Rossini i patates rosses, moltes patates rosses.
Òbviament hi havia petits reductes com Chez Jacques, i sempre es podia recórrer a les bordes que mantenien una brasa feta de rovellons i entrecôte al pebre verd, que era el que es portava a l’època.
Però en general, la cuina adreçada al turista enlluernat pel diferencial de preus de les llaunes de mantega i els sacs de sucre era cuina de batalla.
A poc a poc alguns noms i locals es van donar a conèixer. Qui més qui menys tothom sabia que podia recòrrer a les delicatessen del Marquet, que podia sopar a qualsevol hora al Denis i l’Aquarius de Caldea va marcar un abans i un després amb l’arribada de la primera estrella Michelin.
Els darrers anys els locals de restauració s’han multiplicat com els peixos i pans bíblics. I s’ha de reconèixer que ara el que costa és triar- i trobar taula sense reserva-.
Però també és veritat, que el gruix d’aquests nous establiments semblen calcs els uns dels altres. Espais instagramejables, franquícies sense personalitat, cartes plenes de festucs i tòfona i plats pensats per a gent amb diners que no sap menjar: macarrons endreçadets, hamburgueses d’autor, pizza sibarita, carn arrebossada i patates rosses, moltes patates rosses.
Plats cuinats a mida de la moda i del turista actual, delerós de noves experiències i de compartir menú- que no taula- amb els influencers de moda.
Sort que encara queden reductes.