Les xarxes socials obren i tanquen portes.
Una nova forma de comunicació emergeix, una nova forma de relacionar-nos, i aquí, la classe política haurà de fer un esforç per aprendre a utilitzar-les si en vol treure benefici.
La proximitat de les eleccions ha despertat la febre twittera i facebockera dels més engagés.
Però ser a la xarxa no és sinònim de saber funcionar a la xarxa, de la mateixa manera que anar a la discoteca no és sinònim d’èxit en la cacera nocturna.
Ser-hi només vol dir això, que hi ets. I amb la teva presència no n’hi ha prou. De fet, fins i tot, si només t’estàs palplantat a la barra pot ser contraproduent per a les teves aspiracions.
Participar, opinar, deixar entreveure que darrere un twitt hi ha una persona i no un gabinet de premsa. A les xarxes no et veuen la cara, però es descobreix molt aviat el llautó.
Polítics que obren un perfil i no l’utilitzen, altres que es limiten a cantar consignes i lloances estereotipades, o insults estereotipats. Tant avorrida una cosa com l’altra.
Es fa difícil trobar el punt mig. Ser-hi sense enfarfegar, aportar alguna cosa més, aprofitar per ensenyar- quan hi és- el costat més humà de la política. Les xarxes no són un altaveu per repetir el que ja sabem tots, o no ho hauria de ser. Les xarxes socials haurien de donar un plus als potencials electors.
Un bon exemple al meu parer: el de dimarts amb el Cap de Govern, que en assabentar-se pel twitter que els andorrans piuladors estem fent una porra sobre la data de les eleccions va deixar anar una pinzellada de la seva fina ironia i va lamentar no poder participar-hi.
Un exemple de com ser-hi a la xarxa…
Ara només caldria que regalés un fuet a qui encerti la porra no?
Un fuet desvirtualitzat, of course.