El cabdill liberàlix va pensar un dia: “Farem sestercis amb la imatge d’un menhir i ens farem d’or venent monedes als turistes de la Britànnia.” El cabdill liberàlix no va tenir en compte, però, que per po­der utilitzar la moneda romana calia el permís del Cèsar. I que el petit poblat gal que ell regentava no era res més que una raresa en la gran pax romana. Tot i així, va enviar una delegació a Roma per mirar de posar en marxa la negociació. Contra pronòstic, els romans van veure amb bons ulls aquest acostament i els van proposar integrar-se a l’imperi. Esverats, van tornar a casa i van decidir fer com si res no hagués passat. Van passar els anys. Astèrix s’havia convertit en el nou cabdill del poblat i en cuinar el que havia comprat a la plaça, va veure que havien embolicat el peix en un pergamí oficial signat pel mateix emperador romà, en què es reclamava que, o pujaven al cavall, o la quadriga marxaria sense ells. Davant la urgència es va posar a estudiar el cas amb deteniment per veure com podien evitar una guerra oberta amb Roma. Al cap i a la fi, una cosa són quatre escaramusses amb una patrulla fronterera i una altra, ben diferent, és trobar el gros de Roma a les portes de casa. En vista de la dificultat de preveure tot allò que podria passar als pobres gals per haver encès la fura dels déus, van decidir mirar d’allargar el procés tant com fos possi­ble. Ara fa unes setmanes, ha ar­ribat l’ultimàtum de Roma. I en això estan: mirant que el cel no els caigui sobre els seus caps. Ens caldrà una bona cassola de poció màgica per sortir ben parats d’aquesta aventura.