El joc polític ja les té aquestes coses. Es tanquen acords el mes d’agost que es donen per probables –de cara a la galeria– el mes d’octubre. És com les coses de l’amor. La Preysler i el Boyer (DEP) ja festejaven quatre anys abans de dir-ho a algú, ni tan sols a les respectives parelles. Entenc l’estratègia, però no m’agrada que em diguin mentides. A vegades em sento com si tinguéssim grans guanyadors d’eleccions però poques persones realment enfocades a la feina del dia a dia. Darrerament he sabut de la tornada de Simó Duró a la vida activa per defensar els interessos dels padrins des de la presidència de la Federació de la Gent Gran d’Andorra. Diametralment oposat en molts dels meus plantejaments ideològics, no puc sinó reconèixer-li una gran capacitat de feina, uns ideals ben definits i una determinació ferotge. No sé si aconseguirà millores tangibles per al col·lectiu que representa, però tinc clar que serà un flagell per a aquell que li ho impedeixi. No és l’únic. L’arribada de Pere Valls a la FAAD, la tasca de Sergi Teixeira amb els afectats per les hipoteques i les preferents… Són alguns noms propis que encapçalen llistes de persones anònimes que després de treballar tornen a la feina per construir una Andorra millor. Respecto la feina de la classe política. Si més no d’una part de la gent que es dedica a fer política en aquest país, però començo a sospitar que no calen necessàriament les mateixes habilitats per comptar vots que per governar. Suposo que els grans patriotes no estan fumant al seu despatx sinó treballant a les trinxeres de la quotidianitat.
