L’avantatge dels dilluns és que et permeten creure que gairebé tot és possible. Els bons propòsits i les bones intencions es mantenen intactes en la llibreta dels possibles. Avui, qui més qui menys se sent amb ànims de reprendre les classes d’anglès, d’emprendre una dieta, de tornar al gimnàs. No serà fins dimarts –o dimecres a tot estirar– que veurem com no n’hi ha prou amb la pastanaga de l’objectiu llunyà per assolir una fita. No serà fins més tard, ben entrada la setmana, que ens adonarem que sense disciplina no arribarem enlloc. Afortunadament, quan prenguem clara consciència d’aquest fet i de les dificultats reals d’encarar un nou repte, ja serà dijous, o divendres –amb una mica de sort–. I aleshores decidirem que val la pena deixar passar el cap de setmana per recuperar les forces que ens permetin encarar-nos amb el possible i tot allò de bo que un dia ha d’arribar. Una vegada, un lama va aconseguir travessar un desert de gel contra tot pronòstic. La llarga distància i les inclemències feien de la fita un impossible per a gairebé tothom. El lama, quan li demanaven com havia aconseguit arribar tan lluny a la seva edat, només va saber respondre que ell, l’únic que procurava era fer un petit pas, i un petit pas, i un altre petit pas… fins que va assolir el seu destí després de milers de petites passes. Potser és aquest el problema. Que ens guanya el pes de la distància, ens plantegem reptes massa ambiciosos i ens falta la constància de milers de passes en la direcció correcta, en qualsevol direcció concreta. La setmana vinent m’hi posaré de valent.
