Hi ha dies en què detesto els ordinadors.
No hi puc fer-hi més.
Dies com avui, en què no saps perquè, la màquina decideix que ja en té prou de fer el que tu vols i decideix anar a la seva.
Més del que fa habitualment, tot s’ha de dir.
I aleshores, t’estàs pendent que decideixi obrir un document, mentre et respon displicent que avui no farà més de dues coses a l’hora, que no t’escarrassis a collar-lo.
I tu, cada cop més nerviosa, vas fent córrer el ratolí a munt i avall, com si el processador fos receptiu als multiclics nerviosos.
I entres en un terrible cercle viciós, en el qual tu cliques i recliques, passant de pàgina a pàgina, per veure, si de casualitat en alguna banda s’han actualitzat els continguts. Però no.
Com a molt et surt una notificació tècnica que traduïda al català vol dir alguna cosa així com: avui no m’apretis.
I el neguit augmenta, perquè passa l’estona, tens un munt de feina i no avances, pendent que t’acabi d’obrir aquest arxiu maleït…ves que no sigui algun power point pocasolta el que m’ha col·lapsat el servei…aix, en fi.
Que tot això ens passa per no haver mossegat la poma a temps.