La privacitat és, cada cop més, un miratge.
Allò que deien a la publicitat de l’IKEA de la república independent de casa teva, si ens referim al fet que la persona disposa d’intimitat en quan travessa la porta de casa seva és cada cop més, una il·lusió òptica.
Fet i fet, avui a cop de ratolí, algú amb accés a les xarxes d’informació ho pot arribar a saber gairebé tot de nosaltres.
Els fitxers de la CASS els informen de quan i de què hem estat malalts, els extractes bancaris del que guanyem i en què gastem els diners, la factura de l’STA, a la que és més fàcil accedir del que sembla, ens diu a qui truquem i quan ho fem…i si ara afegim el que diuen els proxys de l’ordinador, una s’adona que ja no queda intimitat que valgui. Per no parlar de la famosa orella global.
1984 semblava un somni. Una quimera de George Orwell. El gran germà que tot ho veia i tot ho controlava pel bé d’una societat uniforme i homogènia en la que tothom tenia un paper assignat del que valia la pena no sortir-se’n.
Avui l’amenaça que tot ho justifica es diu terrorisme, però podria ser qualsevol altra.
La legislació vigent espanyola ja dóna amplis poders a la investigació policial en els arxius informàtics públics –inclosos els de la Seguretat Social, l’Agència Tributària i el Banc d’Espanya– per reprimir qualsevol forma de finançament de les xarxes terroristes.
Una qüestió diferent és la informació personal gestionada per empreses privades, principalment els bancs i les seves filials, però també desenes d’organitzacions que no tenen cap ànim de lucre i que disposen de dades que els ciutadans aporten voluntàriament amb la condició que se’n faci una utilització restringida.
Proposar lleis que permetin a la policia traspassar els límits de l’esfera de la intimitat no és admissible, encara que es vulgui presentar com una necessitat de la seguretat pública.
La legislació que hi ha actualment a Espanya sobre protecció de dades és suficient i no es pot presentar com un obstacle per a la lluita contra el terrorisme, malgrat els intents del PP en la passada legislatura d’estrènyer el setge.
A Andorra, no s’investiga, que se sàpiga, contra el terrorisme, però tampoc disposem d’un marc legal que ens protegeixi de les mirades alienes, siguin de qui siguin. Ben al contrari, avui per avui no tenim cap garantia que se’ns respecti el dret fonamental a la nostra intimitat.
Vist amb perspectiva, moltes vegades em demano com és possible que triomfés Hitler en l’Alemanya Nazi.
Res més fàcil. No hi ha com conjugar la por als altres i deixar-se perdre les llibertats civils amb l’excusa de perseguir als dolents.
Segurament les intencions són honorables- o ho semblen-, però els mitjans no sempre les justifiquen.
Tot i això ens ho haurem de prendre amb sentit de l’humor, i mirar de deixar pistes falses en la nostra intimitat.
Comprarem menjar que no ens agradi per despistar, mentirem en les enquestes d’opinió, deixarem de veure els documentals d’animals de la dos per engolir teleescombraries i desviarem fons dels canvis de la compra per convertir-los en un recurs clandestí, que ens faci a tots una mica delinqüents i ens permeti protegir la nostra intimitat de les mirades indiscretes.
Potser d’aquesta manera ser autèntic serà un autèntic revulsiu i sortirem d’aquest magma d’inèrcia que sembla que ens acompanya.
Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.