Les persones vivim amb la mirada posada en la immortalitat però sense mencionar la mort. L’evitem com si la cosa no anés amb nosaltres. La mort no li interessa a ningú. És el nostre darrer gran tabú. Hi és, invisible i present en qualsevol racó. Però en lloc de viure, conscients que la vida passa i passa de pressa, massa sovint ens conformem en l’ambició de deixar empremta en els dies que passen, en la gent que ens envolta, projectant-nos en el futur, sense viure el present. A través dels fills, d’un llibre, de la feina, d’una gesta. Fins i tot d’un magnicidi o un atemptat. Qualsevol petjada que deixi escrit que hem estat aquí un temps. No ens hem d’enganyar. Suposo que només és a l’abast de molt pocs transcendir la història, als nostres contemporanis. Quin sentit té que et recordin els rebesnéts dels rebesnéts de la veïna? Tot i això, hi ha persones que fan de la seva vida un referent, per un o altre motiu. Per la seva empenta, per la seva visió de negoci, per la seva humanitat o fins i tot per la seva vàlua en el camp que sigui. L’altre dia en parlava amb una bona amiga, de la brúixola interior, de la importància de fer allò que ens diu el cor, de no mirar d’acontentar ningú, ni tan sols el nostre ego, ni les expectatives dels altres. Podem ser els millors i els més feliços sent coherents amb allò que pensem i en allò que sentim. Si més no intentar-ho. Llàstima que ens escoltem tan poc sovint que a vegades crec que hem oblidat com fer-ho. Ningú va dir que seria fàcil. Ni que estaríem sols. Però això, com morir, és una cosa que no podem obviar per sempre.