Hi ha qui creu que hauríem de dir “no” a Europa i, així preservar intacta la nostra sobirania. És una idea atractiva, però profundament enganyosa.
Vivim entre dos estats que condicionen cada moviment, cada flux, cada decisió pràctica del dia a dia. Entrem i sortim per carreteres que no controlem, comerciem amb mercats que no regulem i utilitzem una moneda que no decidim. Aquesta és la realitat. No és dramàtica, però tampoc és negociable. Aquesta dependència no és nova ni excepcional: és estructural.
Per això el debat no va de si volem dependències o no. El debat és quin tipus de dependència estem disposats a acceptar. Una dependència bilateral, asimètrica i exposada als interessos dels veïns? O una interdependència més àmplia, reglada i negociada dins el marc europeu?
El problema no és el dubte. El problema és la fantasia. La fantasia que podem quedar-nos com estem mentre tot evoluciona. La fantasia que el “no” és una decisió sense conseqüències.
Dir “no” és renunciar a ser on es decideixen les regles i acceptar-les igualment, sense capacitat d’incidir-hi.
Andorra sempre ha sabut moure’s en l’equilibri. Però l’equilibri no és quedar-se quiet. És saber cap a on es desplaça el pes. I ara el pes es mou.
El discurs de la por juga amb una intuïció legítima: la de protegir allò que som. Però confon protecció amb immobilisme. I l’immobilisme, en un entorn que es mou només erosiona.
Ens estem jugant la capacitat de transformar una dependència inevitable en una posició negociada, amb regles clares i marges propis.
La pregunta no és si ens ho podem permetre, sinó què passarà si no ho fem.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
