Som com nens aviciats. Mai en tenim prou amb el que ens donen, sempre en volem més i millor, encara que massa sovint, el que de-sitgem defugi tota lògica i sentit i no ens hagi de donar la felicitat. El que compta és tenir-ho tot. Sempre. Ara. Finalment ha arribat la neu i això ens garanteix amb escreix el primer pont important de la temporada d’hivern. Puntual a la cita. Amb un aire d’alleujament difícil d’amagar entre els més directament implicats en el sector de l’esquí. Moltes reserves estaven en joc. Les presses d’obrir cada vegada més d’hora fan que a l’hora de la veritat ningú pugui controlar ni la neu ni el fred i això genera una inquietud difícil de quantificar. Una vegada més els nostres desitjos han estat ordres per a qui belluga les isòbares. I la neu embolcalla aquests dies com un mantell de misericòrdia les ferides de les obres al carrer, la misèria amagada rere els contenidors i les caixes buides de projectes i diners. Comença una nova temporada d’esquí. La que ens ha de salvar del desastre, la que si més no ens ha de fer creure que el demà pot ser millor, la que ens ha de permetre passar les festes en pau.
Neva i els peus s’omplen de fang, els cotxes reculen fins trobar les rodes de contacte, algun incaut mal calçat rellisca al carrer i molts veïns s’obliden de netejar la seva vorera mentre es queixen de la inoperància dels comuns. La gent omple un any més els carrers. Buscant aquella ganga somiada, resseguint els aparadors i els llums de colors com un salvavides de la buidor i del fred. Abans era la neu adversa, avui exigim neu a la carta.
