Jo sempre havia pensat que per representar un país a l’exterior calia ser una persona formada.
Amb diversos títols universitaris, domini d’idiomes, una trajectòria professional a prova de bombes, do de gents, capacitat negociadora i amb accions a la Ferrero Rocher.
Però, m’equivocava.
Una vegada més -i que ningú se senti ofès-.
…
Recordo, quan era petita que la meva mare, sempre que marxàvem de vacances ens deia que ens havíem de portar bé, perquè la imatge que nosaltres donèssim fora de casa seria la que els altres rebrien d’Andorra.
…
A molta gent la seva mare mai li va dir res.
…
I així anem…
Només espero que continuem com fins ara, sense ser decisius per a res.
Si cau pel seu propi pes, es farà mal…
M’agradaria tornar-hi a dir la meva. Això de la missió de portes en fora, crec que només fa que reafirmar la llei de Murphy ( i no sé si ho va incloure dins la seva legislació): “I és que per tenir un càrrec sigui el que sigui, no s’ha d’estar ben preparat com alguns creuen (naïfs), més aviat és el contrari”.Jo he conegut força gent preparada, titulada, amb idiomes…, ocupant llocs molt per sota de la seva vàlua. I, en canvi, d’altres molt menys preparats, menys universitaris, amb menys idiomes… en llocs de responsabilitat, de projecció social, models a seguir per alguns. Crec que la política reflecteix el que passa a la societat empreserial i no tant empreserial. Noia, hi ha lleis (matemàtiques?) que costen molt de capgirar. Però, crec que, amb constància i perseverància, poden anar variant.
Hi ha un llibre molt interessant que es titula el Principi de Peter. Parla que tothom ascendeix en la graella professional fins arribar al seu nivell d’incompetència. Nosaltres semblem entestats en saltar-nos tots els passos intermitjos, i crec que, al final, haurem d’arribar a la responsabilitat encara que sigui com a una estratègia de supervivència. El problema és que qui decideix les estratègies decidirà aleshores també qui ha de sobreviure, i la resposta fa por.