Haurem de ser capaços de trobar un altre camí per tirar endavant, perquè si hem de fer cas del que hem vist fins ara, és clar que la classe política no està a l’altura de les circumstàncies. Sobretot quan t’adones, dia a dia, del ball de saló que juguen al Consell General. Tots els grups s’omplen la boca amb paraules que no són capaços ni de mastegar, ni d’empassar. Grans, pomposes, difoses, mesquines, intencionades i gens innocents. Juguen al joc de dir el que creuen que volem sentir: que treballen pel bé del país, que els altres no cedeixen, que tenen la legitimitat dels vots que van ar­replegar a les urnes i que no poden ni volen decebre els seus electors, que amb els altres no s’hi pot parlar, que no són ells els qui no volen negociar, que ells no només volen el poder, que són els altres que només volen la cadira, que ells, en cap cas no volen entrar en un joc de despropòsits, que el problema és que no hi ha programa, que el que passa és que el programa és buit, que el que passa és que no els agrada el programa, que no hi ha convergència més enllà de la manca de convergència, que en el fons el que passa és que jo a aquell que abans duia bigoti no el puc ni veure, i així anem fent. En l’única cosa que van empatats és en el repartiment de la responsabilitat, i al pas que van, serà el vestit més lleig de la culpa més negra. Uns per no ser capaços d’assumir que tenir molts vots no és el mateix que tenir prou vots, que tres no poden manar com deu i que un equip de futbol no es pot quedar a la banqueta mentre es juga un partit que ens afecta a tots.