D’aquí a cinc mil milions d’anys s’acabarà el món. Això si no es fa efectiva abans la predicció maia que ens fagocita a final de desembre. Qui posa data de caducitat al planeta es diu Walter Lewin, un astrofísic que està convençut que la ciència ens ha de fer créixer com a persones. També diu que aquests cinc mil anys són la data límit de consum de casa nostra, però que, al pas que anem, ens la carregarem abans. Potser no tan de pressa com els maies, però, vaja, que ens podem quedar sense planeta on allotjar la nostra insaciable espècie molt abans del que ens pensem –i ens convindria–. Fa molts anys que ens entestem a deixar petjada en aquesta vida. Alguns ho fan escrivint novel·les apassionants, guanyant i perdent imperis i d’altres es conformen amb aquella petita immortalitat de la qual escrivia Kundera i que parla del record i l’empremta que deixem en la gent que ens ha conegut. Com a espècie, som molt més ambiciosos. La nostra empremta ecològica està sent tan efectiva que ens estem carregant els ecosistemes que ens sustenten. Per anar bé hauríem de reduir el consum de carn i peix a la meitat. S’haurien de prohibir determinats tipus de conreus i mètodes d’engreix. Hauríem de tornar a viure amb els productes que creixen prop de casa, deixar els viatges aeris pels nostres somnis més esbojarrats i aprendre a reparar les coses que fem servir. Conceptes com l’obsolescència programada haurien d’estar penats per la llei i no hauríem de tenir més de deu coses a casa fetes més enllà del continent on vivim. A vegades sospito que els maies sabien molt bé de què parlaven.
Maia
30 abr. 2012 | Uncategorized @ca | 3 comentaris
3 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Sra. Rodríguez, totalment d’acord amb vostè. Fa temps que reflexiono amb aquest tema, i tot i que encara he de madurar més la idea, de moment he arribat a la conclusió de que si bé per fer una societat més justa, amb una millor redistribució de la riquesa, hem entès que cal pagar impostos en funció del consum (IVA), i dels beneficis (IRPF), aquesta perspectiva és incomplerta per quant ten una visió excessivament antropocèntrica i curterminista de l’estat de benestar. Considero que el mecanisme impositiu s’hauria de completar amb una limitació a l’ús dels recursos naturals a nivell individual, un màxim de petjada ecològica per sobre de la que cada ciutadà no pugui passar, i qui la superi hauria d’estar sotmès a penalitzacions econòmiques molt fortes. És a dir, es tractaria d’implementar un sistema de comptabilitat ambiental a la quina cadascú estaríem obligats, similar a la declaració de la renda, inclusive podria ésser paral•lela. L’estat ens concediria uns actius ambientals, a l’estil dels crèdits de carboni, però abraçant d’altres aspectes ambientalment sensibles. L’actiu seria de caire plurianual, i cadascú els gestionaria lliurement sabent però que podem estar sotmesos a un règim de sancions important. D’aquesta manera, s’impediria que determinades persones poc respectuoses amb el medi, però molt adinerades puguin, per caprici, continuar malmetent massivament uns recursos que són de tots, però sobretot de les generacions venidores. Penso que aquesta mesura fomentaria que la societat sigui més tolerant, i alhora educaria a la població en els valors que condueixen les nostres accions en el sentit de l’interès general. A tall d’exemple, anem a suposar que a algú que li agrada fer trial o enduro, llavors la comunitat, per compte de prohibir-ho radicalment a tot arreu, que toleri aquesta activitat a canvi de que l’interessat perdi actius ambientals en funció de la petjada ecològica de l’activitat, de la mateixa manera que qui utilitza l’avió, o ten un consum excessiu de calefacció (termòstat > 18 º C a l’hivern), o fa molts quilòmetres amb el cotxe particular, o es compra una mascota (consum d’aliments extra) mentre hi hagi pobresa, etc.; també hauria de perdre actius ambientats i estar subjecte a penalitzacions, si en fa abús. No seria un tema impositiu senzill d’implementar, però amb els avenços informàtics actuals i ganes de trobar-hi solucions, un altre mon més respectuós, saludable, i equitatiu seria possible.
Moltes gràcies per lka seva aportació, que em semla molt encertada. de difícil acompliment – com vostè mateix diu- però força interessant. Malgrat això, crec que hi ha comportaments i abusos que no compensa cap aportació econòmica. Tant de bó tots plegats estessim més sensiblitzats amb la traça que anem deixant al nostre pas. Moltes gràcies per comentar 🙂
Jordi quan s’implementi aquí aquest sistema aviseu-me que me n’aniré a viure a Corea del Nord.