La setmana passada moria el periodista Carles Capdevila. Feia temps que no veia tanta mobilització ciutadana envers la mort d’algú, i molt menys d’un periodista. Mobilització sincera, vull dir.
Milers de persones mostrant el seu condol a les xarxes, al diari, a l’hora del cafè. En els petits cercles on es desenvolupa la vida. De vegades –com va ser en el seu cas– estar malalt et fa replantejar-te el que compta realment a la vida. I t’adones que allò realment valuós no està en les enquestes d’opinió, ni en els likes a l’Instagram, ni tan sols en la feina o el reconeixement personal.
Al final, amb dolorosa nitidesa, t’adones que estàs sol. Que vas arribar sense res i que marxaràs sense res a les mans. Que la immortalitat està en els altres, i no en tu. Que el teu llegat, gran o petit, és el que deixes en totes aquelles persones que d’una manera o una altra han format part de la teva vida.
En el cas d’en Carles Capdevila, com en tantes altres persones públiques, hi ha una altra dimensió afegida. I és la petjada que ha deixat en milers i milers de persones que no va arribar a conèixer mai, però que a través dels seus escrits han connectat amb la seva manera de ser i de pensar.
Ho deia l’altre dia l’amic Lliteras, celebrant els 3.000 programes de l’Ara i Aquí a RNA: compartir. Els darrers articles de Carles Capdevila parlaven de compartir. De reconèixer la tasca de totes aquelles persones que tenen cura dels altres, d’estimar-nos més i millor, de viure de forma més plana i conscient.
Al final són faves comptades, i ser feliç demana de lleugesa i generositat.
La resta és placebo.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
