Hi ha persones que se la saben molt llarga. És el que la padrina en deia els “espavilats” –a no confondre amb els “intel·ligents”, que no és ben bé el mateix–. Els espavilats, saben a qui somriure, saben per on cal esmunyir-se, saben a quina hora passa l’inspector de la CASS quan estan de baixa re-cur­rent, controlen perfectament a partir de quins dies cal començar a comptar vacances perquè et surtin més dies festius, saben quan mira el cap, per fer cara d’enfeinat mentre tanquen el Facebook amb un clic. Tot un art. Després hi ha els que compten amb la bona fe de la majoria de la gent per fer la viu-viu. Són aquells que et passen davant –com qui no vol la cosa– a la cua de la carnisseria i et miren amb sorpresa genuïnament estudiada quan els crides l’atenció, els que marxen sense pagar de la cafeteria donant per fet que ja ho faràs tu. Els que es presenten a casa mitja hora abans de sopar perquè els posis un plat a taula. Són els que sempre van en pijama quan s’ha de baixar la brossa, els que mai hi són a l’hora d’assumir noves tasques i els que tenen l’habilitat d’escaquejar-se de la feina per anar a recollir els guanys dels altres. Més enllà, però hi ha els llargs. Els llargs de debò. Els que donen per fet que poden prometre el que sigui perquè tenim poca memòria i no ho recordarem, o encara pitjor, no reclamarem el que ens pertoca. Aquells que quan són agafats en falta, lluny de disculpar-se, s’indignen i et retreuen que quan et demostrin que t’equivoques hauràs de fer un pas enrere. Però el dia no arriba. No arriba mai, com els justificants perduts d’una VISA qualsevol.