Entrem en el mes de juny amb set de vacances. El cap no pot deixar de mirar el calendari, i repassa les setmanes que falten per iniciar el període de descompressió. Les quatre setmanes que ens concedeix la vida laboral per compensar-nos de tota la resta. Molts han començat el compte enrere: ja tenen els bitllets d’avió, han preparat mentalment les maletes, o simplement es deixen perdre el cap en migdiades de babeta. Les primeres calors marquen el tempo: ens despullem i canviem la pell de llana pels tirants i les sessions urgents del que sigui per tornar-nos fermes, pelones i sense un gram de greix en menys de quatre setmanes. Les farmàcies ens provoquen i mortifiquen amb galetes proteíniques, els anuncis multipliquen l’assetjament. Les cremes miracle surten com cargols després de la tempesta. L’emprovador de llum blanca ens escup una desoladora imatge en biquini de pell esbalaïda i mitjons als peus, que ens recorda que així no podem anar al Carib. I a la caixa hi adjuntem un pareo per baixar a la platja amagades sota la carn, encara tendra. Les hores passen a trompicons, la feina s’acumula, reunions de planificació, rebaixes d’estiu i festivals de final de curs. S’acaben les classes, amb la sensació que tot està encara per fer. Amb la sensació de tenir un munt de coses per fer… després de les vacances. Tot arribarà. Que per molt que ens indignem, quan arribi el dia, les places quedaran desertes, perquè les vacances són les vacances. A vegades em demano si no hem fet massa tard per canviar el món. Tant de bo sota les llambordes encara ens hi esperi la platja.
