Si avui es convoquessin eleccions, els assessors de campanya i els venedors de fum tindrien molta feina a definir i embolicar un paquet amb un mínim de coherència per als seus respectius candidats. Ni els socialistes ens poden tornar a vendre canvi quan han fet tantes coses que no han tingut temps d’explicar, ni els reformistes poden sumar res, quan durant aquest any han estat un zero a l’esquerra esperant veure de braços plegats com els altres s’estimbaven contra la penya, i la gent d’ApC no podrà utilitzar mai més la paraula consens després de prostituir-la fins al paroxisme. És el problema de la memòria. Que recordes les coses. Que compares uns i altres i et deixen, tots plegats, el mateix regust d’estafa més o menys justificada. No qüestiono les persones. Com a tot arreu hi ha persones bones i dolentes, treballadores i aprofitades, abnegades i interessades, i si fa no fa les proporcions deuen ser similars en tots els partits. Però em dol veure com aquella manera de fer en política tan nostrada, de tirar la pedra i amagar la mà, de guardar rancúnies familiars més enllà de la remor del temps, de fer sopars per no parlar de res, de voler sobresortir tallant caps, de trepitjar, manipular, enganyar, distorsionar i fer-ho tot amb un somrís a la cara, es continua practicant sense rubor i sense parar esment que, com diu en Serrat, més enllà –més enllà de tot això– hi ha la gent. Les persones que vivim en aquest país, que ens ha tocat viure una crisi com poques i patir uns polítics que fins ara no han demostrat gaires ganes de treballar –de veritat– per Andorra.
