Vaig començar a treballar en televisió en aquelles famoses, entra­nyables i –no ens enganyem– esperpèntiques telefires dels vuitanta. Ja aleshores es parlava que calia una televisió per a Andorra. A mitjan anys noranta es va fer un cop de cap i es va encarregar a una empresa privada (Antena 7TV) que posés el personal tècnic necessari i els mitjans per començar a fer informatius després de les comunals del 1995 amb la veu –i a partir d’aleshores, la cara– dels locutors de la ràdio pública. Els anys següents la televisió va anar creixent amb l’únic objectiu de donar resposta puntual als egos d’aquells que es pensaven que ATV era la seva joguina, el seu mirall, una porta a la popularitat. I així, va anar escumant-se, desmanegada, sense projecte, sense direcció definida i sense professionals al capdavant –llevat de comptades excepcions–. Durant aquests anys molts periodistes hem passat i après de la tele pública –tot i que pocs s’hi han quedat, una pregunta a la qual valdria la pena buscar resposta–. N’han passat molts que després han aprofitat el trampolí per créixer –o no– fora d’aquí. D’altres –de bons i de dolents– encara hi són, davant la incertesa d’un debat que es replanteja periòdicament però al qual ningú no sembla disposat a donar resposta. Ara, es parla de tornar als orígens. D’encarregar a una empresa privada que assumeixi la gestió d’un ens que fa anys que és un vaixell sense rumb. No puc evitar pensar que aquest és el mateix plantejament que ens fem periòdicament com a país. Qui som? Què volem? I en aquest cas, a més –sobretot–, què podem i volem pagar?