M’he posat a fer memòria dels anys en què d’una manera o una altra vaig formar part d’aquesta petita història de la tele i els sentiments són agredolços i contradictoris.

Moltes persones han treballat en aquest ens des que el primer director, Manel Sansa, va arreplegar quatre joves –amb ganes però sense cap formació específica– i tres tècnics de l’antiga Sud Radio per fer nàixer el primer mitjà de comunicació públic del país. Primer la ràdio, i a final del 1995, la tele.

Molts polítics es pensaven que disposar al seu gust de la tele formava part dels atributs associats al càrrec. Molts joves catalans, recentment llicenciats, veien en aquesta casa la manera de fer un currículum ràpid. Venien i marxaven. Mentrestant, molts treballadors s’hi van deixar la vista, les hores i les ganes en una feina no sempre ben vista, no sempre visible.

Altres es van saber ben adaptar a les derives de poder de qualsevol estament públic, en què sovint és més important fer cara d’atrafegat i somriure a qui toca, que fer la feina. I entre aquest Cafarnaüm, pencaires, dels de debò. Dels que es fan un fart de carretejar trípodes, muntar vídeos, cobrir rodes de premsa i capejar amb l’opinió pública, no sempre prou comprensiva amb el treballador del carrer.

Vaig aprendre moltíssim a ATV. Professionalment, sens dubte, però sobretot sobre la misèria i la grandesa humana. Només per això estic molt agraïda i reconec l’esforç de tots aquells que han posat el seu gra de sorra per fer d’RTVA el que és avui.

Desitjant, això sí, que el que va començar com una joguina, acabi trobant el seu lloc i la seva funció social.