Sé que no ho hauria de fer, però no ho puc evitar. Les veus s’escolen fins el meu cervell, irritants com un aplicat mosquit tigre. 

Sort que a Andorra – encara- no en tenim d’aquestes coses. Tot el que és dolent arriba de fora- diuen.

Però el rum-rum distant de fa una estona, es fa cada cop més difícil d’ignorar. 

Va creixent en intensitat davant un debat polaritzat a l’entorn de la pandèmia: que si les autoritats sanitàries tenen de tot menys autoritat, que si les mesures s’han implementat massa d’hora, massa tard o de mala manera, que si la cosina del cunyat que parla més fort- que es veu que això confereix credibilitat- va contagiar-se després de dues dosis de vaccí, que ja l’havia passat i que gairebé no ho explica, perquè estem davant l’apocalipsi i no en tenim ni idea.  

I quan sembla que la conquesta, la guerra, la fam i la mort tenen un nou soci anomenat Manolo,  l’espàrring del – no menys- cunyat, replica que tot és un invent, que hi ha qui juga a carregar-se l’ordre mundial per poder-nos controlar a totes, tots i totis,  que ell no ha dut mascareta en tot el confinament perquè és pitjor la hipòxia que el virus, i l’altre se’l mira – circumspecte- com si sabés què significa hipòxia.

I els escolto, indulgent, mentre proclamen les virtuts de l’Astrazeneca per sobre la Pfizer, els efectes secundaris de Moderna o envegen sense embuts als pocs que han rebut una única dosi de Janssen. 

I mentre el soroll impertinent de les veus s’esmorteix pels efectes de la son de mitja tarda, constato que l’apocalipsi són ells, i no cap virus. 

I que ells- pobrets- encara no ho saben.