Rosa, Mariola, Anna, la Madre María José, Mariona, Margarita, Carmen, Paquita, l’altra Paquita, Maria, Conxita, Remei, Mercè, Fernanda, Iolanda, Vivianna, Nuri… i unes quantes més. Són les primeres mestres, les primeres senyoretes que en dèiem abans. Les primeres que amb impecable cal·ligrafia els deien cada trimestre als meus pares que treia la feina endavant sense problemes, però que no callava ni sota l’aigua. He tingut la sort de tenir grans mestres, a l’escola, a la Universitat i a la vida. Elles, les senyoretes, però, van ser les que em van ense-nyar a llegir i a escriure sense gaire faltes d’ortografia, a memoritzar poemes d’Espronceda, a fer una filera ben recta, a nedar, a posar-li flors a Maria, a sumar i a restar i a fer divisions de dues xifres, a distingir una arrel fasciculada d’una tuberosa i a folrar llibres amb Aironfix.
Amb elles vaig descobrir que anar a l’escola era una bona cosa, que les caixes de Kiri tenen múltiples vides, que més valia callar quan la de mates estava girada, que en el fons érem bones nenes i que fer de mestra és una tasca complicadíssima. Perquè tens davant teu una vintena de caps –més o menys despentinats– amb el seu parell corresponent de genolls esgarrinxats esperant que els omplis el cap i el cor. De records, de coneixements, de carinyo. Perquè al final les que més recordes són les que sents que més et van estimar. Ara, quan traspasses la barrera i et toca fer de mare, t’adones –agraïda– que la teva filla també té bones senyoretes, encara que avui en diem educadores i ja no posen flors a Maria.