No recordo quan vaig sentir la seva veu per primera vegada. Em va travessar com un llamp, escanyant-me la respiració, esgarrapant-me la pell amb un griu desprevingut i plaent.
Des d’aquell moment, no vaig poder deixar d’escoltar-la en un bucle infinit. Una vegada i una altra. Percebia com la veu vellutada penetrava per tots i cadascun dels porus de la meva pell, em delectava a l’avança en cada gir, en cada modulació, em rendia al plaer de deixar-me dur per cada ona sonora, abocada a un estat catàrtic i incontrolable.
Els auriculars em permetien desconnectar de la realitat per submergir-me en aquella veu dolça, forta i profunda, cada cop més endins.
No me’n podia estar; de casa a la feina, caminava al ritme d’una bateria sincopada que a cada batec em conduïa a l’èxtasi . -Oh si us plau- fes que no m’ho notin pel carrer… suplicava internament- mentre regalimava una ànsia incontrolada. No la podia deixar d’escoltar.
Però el desig -irracional- em va superar i va estimbar les prudències i el seny.
La seva veu va deixar de ser una via d’escapament mentre tornava a casa després d’un dia cansat de feina, per ser una necessitat imperiosa que posava d’amagatotis. Primer, amb sortides intempestives- i freqüents- al bany, després -a poc a poc- envaint tots i cadascun dels àmbits de la meva vida.
Enganxada a una veu, a una il·lusió que em traspassava sense aturador fins encastar-me contra la paret. Literal: Tres costelles i un ull de vellut. El volum a tot drap no em va deixar sentir el cotxe que venia pel vial i ara soc a l’hospital, esperant-la – amb ànsia- al fil musical.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
