La noto com s’acosta. Rabent, descontrolada i sense miraments. Aquesta alenada d’escalfor que res no té a veure amb els fogots.
Tanco els ulls mentre les galtes s’enrojolen sense que ho pugui evitar. Miro de fixar-me – no sense una punta de desesperació- en tots els consells dels mestres ascendits, ressegueixo un a un els mètodes per prendre consciència del que passa en el meu cos, fent de la meditació interna, un camí de coneixement i de pau.
No diguis res. Pensa abans de dir res. O millor encara, no pensis. Miro de fluir com la llagosteta de Bruce Lee, però l’aigua sembla més una tempesta de pedra que un llac en calma, my friend.
És clar, que jo no sé si Buda era conscient de com se m’ha disparat la freqüència cardíaca i la tensió arterial sistòlica, per no parlar de la resistència vascular perifèrica, que m’ha desfermat la tensió arterial diastòlica.
A aquest pas m’agafarà un cobriment.
Però no deixo que els pensaments em pertorbin. Em concentro amb determinació en el sistema neuroendocrí, noto com la testosterona campa al seu aire pel corrent sanguini, com cauen els nivells de cortisol sense que la meva respiració, forçadament pausada i tensa, ajudi en res a l’activitat del sistema nerviós central.
I és que els lòbuls frontals van cadascú al seu aire i així és impossible prendre cap decisió assenyada.
Mentrestant, el cambrer fa un minut etern que em mira sense entendre perquè els meus ulls injectats en sang insisteixen per tercera vegada que no, que un cafè amb gel no és un cafè amb llet, per molt que ell no en tregui l’entrellat. I obro la boca, i Danaeris desferma el caos.