Fa cosa d’un mes em van fer arribar entre rialles un pamflet anònim que, redactat en francès – i amb diverses faltes d’ortografia- corria per Encamp i el Pas de la Casa i que propugnava la situació de descontentament històric del Pas i en reclamava la seva secessió.
Una mica com el diari de Carnestoltes que fa el jovent a Encamp però sense fotografies inspiradores i una certa pretensió de seriositat. Fet i fet, quatre fulls anònims amb bastanta mala llet i molta imaginació a l’hora de dissenyar un nou futur per la localitat encampadana.
La qüestió, és que va ser tema de xafarderia durant uns dies amb gent d’Encamp i del Pas i després- com qualsevol xafarderia sense gaire fonament- va caure en l’oblit.
Ahir el tema el publicava el Diari d’Andorra com si fos una notícia. Com si qualsevol fulletó anònim mereixés no només la seva difusió sinó donant-li uns aires de veracitat que no se sustenten enlloc.
No parlo del malestar més o menys latent que es viu al Pas de la Casades de fa molts i molts anys, ni de la seva segregació més psicològica i afectiva que no pas real, parlo que la feina del periodista hauria d’anar una mica més enllà de ser un simple recollidor de rumors, pamflets, anònims i frikades vàries.
La premsa, en termes generals està banalitzant tant els seus continguts, acostant-se tant a la insubstancialitat més absoluta que qualsevol dia d’aquests veurem a la premsa algun rànquing sobre les polítiques més ben i mal vestides del país, com si fos res a tenir en compte… ai làs, que això ja es fa.
En fi, Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
