De què tenen por? No puc evitar preguntar-m’ho després de veure l’estira-i-arronsa dels grups parlamentaris davant les propostes de pacte dels socialdemòcrates. La setmana passada, Jaume Bartumeu –segons diuen els diaris– es reunia amb Joan Gabriel per oferir-li allò que CR portava reclamant des de l’inici de legislatura: Un govern de concertació. Baixada de pantalons socialdemòcrata, que malgrat tot, no ha servit per a res. Gabriel no va ni consultar-ho amb els seus –potser uns quants ja ho havien parlat–, i va dir que “no”. Com va dir, que no es donaria llum verd als pressupostos malgrat que s’aprovessin totes les esmenes que es van presentar des del seu grup parlamentari. És a dir: “La pilota era meva, i no te la deixo, digui el que digui la mama.” De l’altre flanc, nou intent d’acostament al candidat esquiu. Diuen els diaris que s’han ofert dos ministeris a ApC a canvi del suport als pressupostos i d’un govern mínimament estable fins a final de legislatura. I Nomen, que va repetir més vegades que ningú durant la campanya electoral que s’havia d’anar a l’una, torna a dir que “no”. És a dir: “Jo no mano? doncs no jugo.” Mentrestant, la bèstia roja, aquella fera ferotge que tothom temia que desmembrés els nusos consuetudinaris de l’especificitat nacional, mira de fer front a la tempesta amb les mans lligades. Sense diners a la caixa, amb una situació de crisi econòmica i de sistema global, amb uns pressupostos per aprovar, amb uns adversaris polítics que demanem l’impossible per no haver de dir que “sí” i amb una ciutadania que de tant esperar el canvi s’està adormint.