Formar-se una opinió és tan fàcil o difícil com vulguem que ho sigui. Fet i fet, la major part de nosaltres aboquem el que pensem de tot allò que ens envolta sense gaires escarafalls ni manies, fins i tot, com ara jo, sense que ningú no m’ho demani.
Sovint sense haver-hi pensat més de deu minuts. Sovint sense ni tan sols haver-nos interessat en el fons real de la qüestió, ni tan sols en haver contrastat fonts- què és això?-, buscat opinions acreditades, ni estar disposats- que és el més dramàtic, a canviar, modificar o enriquir el nostre pensament de base.
I així anem. Que ens creiem-ja no el que diuen a la tele- sinó el que ens escupen al TikTok.
I així entrem en discussions sordes i cegues sobre si els microxips de les vacunes que ens inoculen han passat els controls de qualitat de la UE, perquè ja em diràs tu, que si a més de perdre el senderi encara ens robaran la sobirania.
I així anem. Generant reaccions viscerals a la por de perdre un estatus injust, una comoditat artificial o una irreal sensació de seguretat, vestint-les, això sí, d’arguments més o menys lògics, destinats a amagar rere la racionalitat les nostres pors i misèries.
I això passa amb l’acord d’Europa, i passa amb les vacunes, i amb l’homeopatia- que diuen que hi ha gent a qui sí li funciona-, i amb el vel a l’escola, i amb confondre un desastre natural amb una oportunitat de negoci. I anem fent via.
Al final, com deia la dita, tenim una boca i dues orelles per escoltar el doble del que parlem. Llàstima que en la major part de converses mentre un parla, l’altre -en comptes d’escoltar- prepara la rèplica.