A mitjan setanta, el xa Mohammed Reza Pahlevi va treure el vel a les dones iranianes –per grat o per força– i va establir –amb el plàcet del govern nord-americà– les bases per a un estat occidentalitzat a l’antiga Pèrsia. L’any 1979, la gent, descontenta amb la imposició d’una cultura que no era la seva, va provocar la revolució islàmica que va desembocar en l’exili del xa i la instauració de la república islàmica amb Ruhollah Khomeyni com a màxim dirigent. Des d’aleshores, moltes coses han canviat per a la dona iraniana. Aquelles que volien tornar a portar vel, van estar de sort. Però no així tota la resta, que ha vist com en els darrers anys la llibertat femenina s’ha vist reduïda a cercles cada cop més claustrofòbics. Fa uns dies, el cap de la policia de Teheran va decretar la prohibició de l’entrada de les dones als cafès i als restaurants tradicionals de Teheran. És l’última mesura discriminatòria en un país que, paradoxalment, va ser pioner en el sufragi femení a tota la zona i que, amb els anys, sembla que recorre cap enrere el llarg camí cap a la igualtat. I és que a l’Iran el sistema judicial i policial s’ha convertit en el principal instrument per sotmetre una població femenina activa, culta i en creixement. Fixar l’edat penal als 9 anys, castigar públicament aquelles que violin el codi de vestimenta femenina als carrers, casar-les als 13 anys, segrestar-les, colpejar-les i violar-les si cal per aconseguir sotmetre-les a un sistema patriarcal i misògin. Tot s’hi val per preservar l’ordre. La dona a casa i l’home al carrer. A cops, si cal.