Avui la meva filla fa anys. Preadolescència efervescent.
El meu pare, també hauria bufat avui les espelmes, si no fos perquè ara no es poden bufar espelmes sobre un pastís compartit i perquè es va morir, ara fa un any i dos dies. Càncer. L’assassí silenciós de l’any COVID.
Vam poder estar amb ell fins el darrer moment. Tot plegat va ser estrany, ràpid i sec. Encara no havíem assumit que començava el dol que ja érem dins de casa, tancats i dins un núvol d’irrealitat. Vam tenir sort. Dos dies després, ni tan sols això no ho haguéssim pogut fer. Que difícil ha estat la mort i el dol en solitud per a tanta gent.
Aquests dies sembla que fa un any de gairebé tot.
Un any de parells i senars, de veure venir la primavera des de la finestra. D’aplaudir plegats. De comprar – més que mai- per internet. D’entendre la importància de tenir recanvis de bombetes i tinta d’impressora a casa.
Un any en què hem trobat a faltar els vermuts a la terrassa del barri, els concerts i els carrers plens de gent.
Un any d’incertesa, de mascaretes, d’ampliar el vocabulari amb TMA, AstraZeneca i antígens.
De repensar-ho tot sota el filtre Covid. L’any del Zoom, el teletreball i els ERTOS.
Un any que hem après a escriure sense guió previ. On tot s’ha anat fent a mesura que passaven els dies, i en què -de manera natural- hem destriat amics de coneguts.
Un any sense abraçades, festes d’aniversari, ni casaments amb la família i els amics. De massa comiats.
Els Idus de març han arribat, i encara no han acabat, però avui la meva filla fa anys, i comença a ser hora de tornar a celebrar la vida que ens envolta.