Cada cop són més les persones que miren enrere amb un cert enyor.
Recordant aquella Andorra de fa cinquanta anys, quan amb un cop d’ull separaves Andorra d’Escaldes, que aleshores no era parròquia.
Quan als vespres s’anava al casino a parlar, amb l’excusa de fer un got de vi i la partida de dòmino o botifarra, de quan tothom sabia qui era cadascú, quan es podia deixar la clau al pany perquè no hi havia ni lladres, ni res a robar.
El desenvolupament econòmic dels darrers anys ens va agafar de sorpresa, i el record de la gana i les penúries va fer que molts mengessin tot el que trobaven amb gana de gos, pensant que calia acumular el màxim de coses, de riqueses possibles, abans no tornessin a venir els mals temps.
I així hem deixat crèixer el país, més enllà de tota lògica i qualsevol límit.
Masovers reconvertits en venedors de nylon i duralex, que amb poc temps van omplir el calaix de duros, i la casa de quadres que no valoraven més que en el seu preu, gent que va créixer amb escudella, dia sí, dia també i que avui, rebutja arrufant el nas, el caviar que no arriba directament de l’Iran, societat de consum que ens fa viure a tots plegats amb més comoditat, però amb menys qualitat de vida.
Aquells no eren bon temps, malgrat el que ens digui el record. Perquè no són bons temps aquells que t’obliguen a marxar de casa teva a buscar-te la vida perquè la terra no dóna més, i dóna poc.
Moltes coses han millorat. Vivim més anys, amb més recursos i amb més luxes, però amb menys contacte humà, amb més por i amb més inseguretat i estrés.
Les ànsies de guanyar més amb menys esforç, poder canviar de cotxe, poder pagar la casa, poder comprar tot el que s’exigeix del nostre estatus, sovint, ens fa oblidar les coses bones que tenia el trinxat de col amb rosta, com la companyia de la sobretaula, deixar passar les hores, i perdre una estona mirant com s’escurcen els dies o comencen a envermellir els arbres de Prat de la Creu, més enllà de la pols i les obres i les cues que ens neguitegen i ens tapen la vista.
Potser encara som a temps d’aturar-nos i pensar en afluixar l’aixeta, quan encara queda aigua.
Ànims, que ningú és perfecte.
Afluixar l’aixeta com dius, avui en dia, jo crec que ningú està disposat a fer-ho. Jo segurament tampoc, a menys que m’hi vegi obligat.El que hem de procurar doncs, és no apretar l’aixeta dels altres.Miquel
Es van reunir els rats i despres de grans discusions un va dirLa solucio es ven sencilla,”Hem de posar un cascabell al gat “
Crec que a l’únic en que estem a temps, Noe, es de veure com aquest País s’enfonsa irremediablement pel pes dels diners que tenen els quatre cacics que ens manen.Ningú es perfecte, efectivament i els polítics els primers.Isidre
Miquel, Jo no crec que tothom es negui a afluixar l’aixeta.Tot plegat no és més que una qüestió de solidaritat i de consciència.I els camins llargs comencen amb una passa petita. No em val l’excusa de ningú ho fa, per tant jo tampoc.Uno; ja tens raó ja. Qui serà el valent que li pengi?Isidre, És veritat que hi ha situacions que et fan dubtar de tot. però no hauríem de caure en el desànim. També crec que hi ha moltes coses bones. I la possibilitat de fer-ne més. El pitjor és no tenir-ne consciència.