Vaig conèixer Galobardes a mitjans dels noranta. En aquella època encara anava amunt i avall amb el caballet i l’espàtula per pintar del natural. Carregava els trastos al cotxe i anava omplint teles. Moltíssimes teles. Prolífic, com pocs. Xerraire, divertit i amb caràcter.

Era, possiblement, de tots els artistes que he tingut l’oportunitat de conèixer de prop, el més racional i meticulós. 

Tenia una llibreta de tapes dures on anotava on era cadascun dels seus quadres- grans o petits-, l’import pel qual l’havia venut i el nom del propietari. De les pessetes als euros. Una eina de primera si mai li volguessin tornar a fer una retrospectiva.

Durant molts anys, a moltes cases del país se’n trobaven de Galobardes. De roselles esquitxades en els prats d’Incles, i d’aquella llum reflectida sobre les teulades colgades de neu que li van fer guanyar-se un nom a casa nostra. 

Li agradava parlar dels colors de la neu. Dels colors i matisos que feia servir per distingir la que reflectia sobre una roca, la tacada, la nova. Com un inuit expert t’explicava sense deixar de fer ràpids cops d’espàtula com retratava els racons d’una Andorra que també és història.

La vida passa. L’edat no perdona, i amb els anys i els sotracs l’espàtula va deixar espai als pinzells i a la canya. L’oli, a l’aquarel·la i la tinta. Les sortides a la natura, a les fotografies i la memòria.

Intacta però va guardar la passió per pintar i sospito que també l’espineta de no veure fet realitat un Museu Nacional que acollís part de la seva obra amb la d’altres creadors del país.

Per algunes coses sempre anem tard.