Andorra es troba en aquests moments en una situació delicada i en el punt de mira internacional després de la presumpta mala praxi d’alts directius de BPA. Evidentment a hores d’ara tot és presumpte, però no podem arronsar el nas fent veure que no és més que una situació desagradable davant el dit acusador de l’Estat nord-americà en pes, assenyalant-nos directament amb cara de pocs amics. Més de dos mil milions de dòlars fan prou soroll per fer-nos malpensar que algú no va fer prou bé la seva feina, o que va pensar que ningú s’adonaria que sí que l’estava fent prou bé. Crec que el Govern ha actuat de forma ràpida i efectiva –tampoc tenia cap altra alternativa– més enllà de fer-se el sord –si cola cola–, o posar-se gallet i amenaçar els americans de trobar-se a la sortida del bar per fer uns trets i veure qui els té més ben posats. El crim organitzat no és una broma. I sembla que fora d’aquí –amb rerefons polític o sense– no s’ho prenen com un tema de negocis més, o com una qüestió banal que afecta quatre comptes o que total ja se n’ocupen als jutjats. Hi ha moltes coses en joc. La credibilitat del país, una. Per això crec que el Govern ha fet el que tocava. Però això només és el primer pas. Ara cal que nosaltres siguem els primers interessats a arribar fins al final de la qüestió. I no només per poder mirar als amos del ranxo a la cara, sinó perquè cal que tinguem clar per què els mecanismes de seguretat han fallat, on han fallat i què cal fer perquè no torni a passar. Els demagogs mentrestant poden continuar confonent els intangibles amb la inconsistència.