Salten pels aires els llibres guixats, rebregats i els apunts -mal fargats- de la motxilla. Els dies conviden a seure a la fresca, fins tard.
El curs ha acabat, o gairebé. La proximitat de les falles, del solstici i d’una tímida bonança ens diu que l’estiu és a les portes. I amb ell, l’inici d’aquell deixar passar els dies -poc o molt- abans no tornem a calçar-nos una campanya electoral que esperem que es contingui les ànsies fins passat Meritxell- o una mica més enllà, si pot ser-.
L’estiu- com gairebé tot- ja no és el que era.
No sé si perquè a mesura que fas anys el temps s’accelera, o perquè al marge de la percepció personal, el temps ens rellisca entre els dits, i ahir encetàvem l’any, i demà anirem de vacances, i d’aquí a l’agost, un pas; i el vertigen dels dies et diu que mentre alguns encara fan exàmens, un nou setembre ens espera – impacient- a la cantonada.
Final de curs, però. Moment de fer balanç.
Encara que sigui un d’aquells indulgents, fets amb sangria i paella. Com la migdiada i les novel·les sense pretensions, tan dolces sota l’ombra d’un roure.
Moment de veure què hauria pogut ser millor, d’arreplegar els draps bruts acumulats i mirar de decidir què en fas de tot plegat de cara al setembre. D’agafar-te les coses amb calma, de no córrer tant, que ningú no t’espera al capdavall.
I comences ja a ensumar el salnitre, la brisa i la crema solar, preludi d’uns dies sense mòbil, sense correus, sense trucades.
Amb el convenciment que la vida hauria de ser vida més enllà d’aquestes setmanes de pausa. O no.
Sort de la calor, i la mandra. Molts sinó no hi tornaríem.